4 de setembre del 2008

La fotografia i jo

D'ençà era petiteta sempre m'havia agradat portar la càmara a totes les excursions, acampades, viatges i demés als quals m'apuntava (que no eren pocs, no em perdia ni un! jaja)
Ma mare sempre em fotia la bronca perque jo no sortia a les fotos i pagava per un rodet de 36 amb potser una foto meva només. Jo no entenia que tenia de dolent, si a mi el que m'agradava era captar amb aquell petit aparell la bellesa del que els meus ulls veien, o les emocions que en mi despertaven segons quins motius o indrets.


Van anar passant els anys i el meu interés va anar in crescendo...fins el punt que vaig arribar a fer els meus pinitos davant la càmara, tant de video com de fotos.
Segueixen passant els anys i em faig amb la meva primera càmera (sempre havia gorrejat la dels pares jaja). Evidentment era una compactilla i no donava per molt, però a mi m'encantava "fer l'artista" a com jo anomenava aïllar-me de la realitat i sumir-me en el meu propi món.
Quan vaig acabar l'institut vaig mirar per fer fotografia i la resposta a casa....això no és una carrera...i jo amb 17 anys doncs bé, tampoc vaig investigar més enllà ni hi vaig insistir gaire, vaig pensar, val, més endavant tindré temps.


Després de fer la carrera, vaig decidir que havia de canviar el meu romb. I com no, va aparèixer la fotografia com a opció (l'altra opció era biologia marina o pirar amb el vaixell de greenpeace a salvar el món).
Des que vaig prendre aquesta decisió sóc més feliç! He trobat el meu camí. Em sento viva, contenta, m'oblido de tot i em dedico amb cos i ànima a esperar el moment decisiu per fer aquell click màgic i irrepetible...


Fa tres anys que vaig començar, i, fins a dia d'avui segueixo ficada en el fascinant món de la fotografia.
Quan estic amb la meva nena (que ja és gairebé una prolongació del meu cos) és quan millor em sento i espero que segueixi sempre així!



Fent el primers pinitos al 2000





A l'estudi aquest any 2008 ( foto cortesia de la sister ;) )



Què, quin canvi no? :)) Els anys passen per tots...

PD: Ostres, ara mirant la foto pensava, però si semblo una persona adulta i responsable! Ainsss aquests fotògrafs quin poder tenim de canviar la realitat jajaja

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb el teu permís...

"... Los sueños al crecer hacen crecer, a su vez, al soñador. Éste piensa que es él quien elabora el sueño sin darse cuenta que es el propio sueño lo que le convierte en una persona más valiosa. Y aunque es bien cierto que a veces se siembra en un campo y se recoge en otro distinto, la cosecha siempre supera con creces cualquier expectativa..."

Per aquells que creuen en els seus somnis...
Per aquells capaços de fer-los realitat...
Per aquells que creuen i senten la màgia...
Per aquells capaços de transmetre sentiments i emocions en imatges...
Per tu i la teva nena...

Salut!!!

P.D: Una bonica crònica... vaig a salvar balenes... ieeeeeeeeee!!!!

Abril ha dit...

ja veus...ho estàs aconseguint,i quina enveja em fas, potser un dia jo tb m'atreveixi, pero de moment disfruto de les vostres meravelles

muack

Àurea ha dit...

Quit va parir....

M'agrada el pensar que el tenir somnis em fa una persona més valuosa...de fet, jo també ho crec. Per mi no tenir cap somni és ser pobre d'esperit, no em podria sentir viva sense somnis pels quals lluitar :)

Col.laboro amb greenpeace i foto bulla als governs i tal enviant emails en el seu nom. És la meva petita (per ara petita però tot arribarà) aportació....

Abril...

Crec que ens veus les nostres fotos amb massa bons ulls, molt subjectivament :) però m'en alegro que et transmetin coses positives!

Tonets als 2!