18 de setembre del 2008
New York New Yooooooork
Per fi demà...per fi...nomes 14 hores...
Fins la tornada! Us trobaré a faltar!
Tonets a totes i tots
14 de setembre del 2008
Altres móns
Ahir vaig passar un dia increiblea Perpignan...vam anar a França, però vaig viatgar a altres llocs...
Un viatge em va portar a d'altres països, semblaven altres móns, de fet ho són si ho comparem amb on ens ha tocat viure a nosaltres. Vaig poder contemplar la crueltat humana en el seu estat més pur en forma de fotografies. Unes fotografies tan dures i tan impactants que van fer que s'escapèssin algunes llàgrimes dels meus ulls. Tenia el cor encongit i no sortia ni una paraula de la meva boca, només exclamacions de sorpresa, dolor i pànic. No obstant això algunes eren d'extremada bellesa i excellent forma compositiva (defecte professional).
Vam tenir una conversa i jo també vaig afirmar que no podria per res del món clickar el botonet de la meva super càmara i no "fer res" per ajudar en aquell instant a aquelles persones (a les que encara es podria ajudar). Per mi és una feina admirabl, potser en aquell precís moment no ajudes les persones i no t'impliques, però la finalitat d'aquelles fotografies "excusa" la persona que en comptes d'embrutar-se les mans de sang va fer un click a la seva càmera i va inmortalitzar aquelles escenes...
Aquests instants inmortalitzats, tenen un incalculable valor informatiu i gràcies a aquestes fotos se sap molt del que passa fora les nostres fronteres còmodes, fora de la nostra bombolla fràgil però estable. Malgrat encara hi ha tant camí a recòrrer i tant a fer, gràcies a coses com aquestes fotografies, s'ha reduït la violència per poc que sigui (o això vull pensar).
Va haver una de les exposicions que ens va marcar especialment:
Jan Grarup - El genocidi eixordat de Darfur i del Txad
He estat i estic replantejant-me moltes coses després de l'exposició. Jan, gràcies per transmetre al món el que tu vas poder presenciar amb els teus propis ulls.
***
Un altre dels viatges va ser al món medieval, a un mercat medieval on les olors i sabors et feien viatjar segles enrere i imaginar com devia ser la vida en aquella època....leprosos pel carrer, una boja (i no era jo jeje) venent fruita i verdura podrides, un treballador forjant ferro o un altre fent vitralls...etc aquest va ser un viatge més lúdic que l'anterior, tret que vam veure com la mort va venir a buscar a un pobre condemnat ;)
Valoració de l'escapada, un 10! Gràcies a tu per fer-ho possible!
Un viatge em va portar a d'altres països, semblaven altres móns, de fet ho són si ho comparem amb on ens ha tocat viure a nosaltres. Vaig poder contemplar la crueltat humana en el seu estat més pur en forma de fotografies. Unes fotografies tan dures i tan impactants que van fer que s'escapèssin algunes llàgrimes dels meus ulls. Tenia el cor encongit i no sortia ni una paraula de la meva boca, només exclamacions de sorpresa, dolor i pànic. No obstant això algunes eren d'extremada bellesa i excellent forma compositiva (defecte professional).
Vam tenir una conversa i jo també vaig afirmar que no podria per res del món clickar el botonet de la meva super càmara i no "fer res" per ajudar en aquell instant a aquelles persones (a les que encara es podria ajudar). Per mi és una feina admirabl, potser en aquell precís moment no ajudes les persones i no t'impliques, però la finalitat d'aquelles fotografies "excusa" la persona que en comptes d'embrutar-se les mans de sang va fer un click a la seva càmera i va inmortalitzar aquelles escenes...
Aquests instants inmortalitzats, tenen un incalculable valor informatiu i gràcies a aquestes fotos se sap molt del que passa fora les nostres fronteres còmodes, fora de la nostra bombolla fràgil però estable. Malgrat encara hi ha tant camí a recòrrer i tant a fer, gràcies a coses com aquestes fotografies, s'ha reduït la violència per poc que sigui (o això vull pensar).
Va haver una de les exposicions que ens va marcar especialment:
Jan Grarup - El genocidi eixordat de Darfur i del Txad
He estat i estic replantejant-me moltes coses després de l'exposició. Jan, gràcies per transmetre al món el que tu vas poder presenciar amb els teus propis ulls.
***
Un altre dels viatges va ser al món medieval, a un mercat medieval on les olors i sabors et feien viatjar segles enrere i imaginar com devia ser la vida en aquella època....leprosos pel carrer, una boja (i no era jo jeje) venent fruita i verdura podrides, un treballador forjant ferro o un altre fent vitralls...etc aquest va ser un viatge més lúdic que l'anterior, tret que vam veure com la mort va venir a buscar a un pobre condemnat ;)
Valoració de l'escapada, un 10! Gràcies a tu per fer-ho possible!
7 de setembre del 2008
Viva la vida!
Que visca la vida i visca l'amistat! Visca La Meri, visca la Gemma i visca jo! ala! jaja L'amistat que ens uneix és especial i única i espero que sempre ho segueixi éssent...
Ahir vam anar al concert de Coldplay. Ens ho vam passar d'allò més bé, vam beure, riure, cantar (o algo semblant jaja) i ballar com boges i ens vam emocionar per moments. Algunes més que d'altres (ejem ho dic pel moment durant el tema Yellow per exemple jaja) :)
Gràcies nenites, us estimo!
Ho sento però aquestes també les havia de posar jajajajajajaja
4 de setembre del 2008
La fotografia i jo II
Si és que no pot estar una tranquila...
Mala notícies....ja ho deia jo que fins que no ho tingués sobre la taula no m'ho creia. Però clar, una es fa il.lusions....doncs resulta que tenia el pis mig venut, doncs aquest miratge s'ha anat a norris...
Casualitats de la vida, m'ha arribat la notícia 5 minuts abans d'una presentació/reunió de fotografia de com narrar amb fotografies, (a la qual he assistit amb alguna cosa als ulls que semblava el rastre d'alguna llàgrima)....doncs precisament en referència al meu post anterior, això que m'ha passat reafirma que no hi ha res més gratificant, i que faci evadir-me de la vida quotidiana, que la fotografia....
Ha sigut brutal. Em donen la notícia, em cau com un cubell d'aigua gelada, em quedo petrificada, amaguen unes llàgrimes als ulls però intento controlar-les sense molta sort. Marxo a la conferència, i de cop em trobo en un altre món, viatjant pel segle passat d'autor a autor presentat i deixant volar la meva imaginació...
Gràcies fotografia, gràcies a tu i a tots els fotògrafs (coneguts o no) que fan possible que la meva vida sigui millor!
PD: M'en sortiré....quin la sigue la consigue....res no em pararà!
Mala notícies....ja ho deia jo que fins que no ho tingués sobre la taula no m'ho creia. Però clar, una es fa il.lusions....doncs resulta que tenia el pis mig venut, doncs aquest miratge s'ha anat a norris...
Casualitats de la vida, m'ha arribat la notícia 5 minuts abans d'una presentació/reunió de fotografia de com narrar amb fotografies, (a la qual he assistit amb alguna cosa als ulls que semblava el rastre d'alguna llàgrima)....doncs precisament en referència al meu post anterior, això que m'ha passat reafirma que no hi ha res més gratificant, i que faci evadir-me de la vida quotidiana, que la fotografia....
Ha sigut brutal. Em donen la notícia, em cau com un cubell d'aigua gelada, em quedo petrificada, amaguen unes llàgrimes als ulls però intento controlar-les sense molta sort. Marxo a la conferència, i de cop em trobo en un altre món, viatjant pel segle passat d'autor a autor presentat i deixant volar la meva imaginació...
Gràcies fotografia, gràcies a tu i a tots els fotògrafs (coneguts o no) que fan possible que la meva vida sigui millor!
PD: M'en sortiré....quin la sigue la consigue....res no em pararà!
La fotografia i jo
D'ençà era petiteta sempre m'havia agradat portar la càmara a totes les excursions, acampades, viatges i demés als quals m'apuntava (que no eren pocs, no em perdia ni un! jaja)
Ma mare sempre em fotia la bronca perque jo no sortia a les fotos i pagava per un rodet de 36 amb potser una foto meva només. Jo no entenia que tenia de dolent, si a mi el que m'agradava era captar amb aquell petit aparell la bellesa del que els meus ulls veien, o les emocions que en mi despertaven segons quins motius o indrets.
Van anar passant els anys i el meu interés va anar in crescendo...fins el punt que vaig arribar a fer els meus pinitos davant la càmara, tant de video com de fotos.
Segueixen passant els anys i em faig amb la meva primera càmera (sempre havia gorrejat la dels pares jaja). Evidentment era una compactilla i no donava per molt, però a mi m'encantava "fer l'artista" a com jo anomenava aïllar-me de la realitat i sumir-me en el meu propi món.
Quan vaig acabar l'institut vaig mirar per fer fotografia i la resposta a casa....això no és una carrera...i jo amb 17 anys doncs bé, tampoc vaig investigar més enllà ni hi vaig insistir gaire, vaig pensar, val, més endavant tindré temps.
Després de fer la carrera, vaig decidir que havia de canviar el meu romb. I com no, va aparèixer la fotografia com a opció (l'altra opció era biologia marina o pirar amb el vaixell de greenpeace a salvar el món).
Des que vaig prendre aquesta decisió sóc més feliç! He trobat el meu camí. Em sento viva, contenta, m'oblido de tot i em dedico amb cos i ànima a esperar el moment decisiu per fer aquell click màgic i irrepetible...
Fa tres anys que vaig començar, i, fins a dia d'avui segueixo ficada en el fascinant món de la fotografia.
Quan estic amb la meva nena (que ja és gairebé una prolongació del meu cos) és quan millor em sento i espero que segueixi sempre així!
A l'estudi aquest any 2008 ( foto cortesia de la sister ;) )
Què, quin canvi no? :)) Els anys passen per tots...
PD: Ostres, ara mirant la foto pensava, però si semblo una persona adulta i responsable! Ainsss aquests fotògrafs quin poder tenim de canviar la realitat jajaja
Ma mare sempre em fotia la bronca perque jo no sortia a les fotos i pagava per un rodet de 36 amb potser una foto meva només. Jo no entenia que tenia de dolent, si a mi el que m'agradava era captar amb aquell petit aparell la bellesa del que els meus ulls veien, o les emocions que en mi despertaven segons quins motius o indrets.
Van anar passant els anys i el meu interés va anar in crescendo...fins el punt que vaig arribar a fer els meus pinitos davant la càmara, tant de video com de fotos.
Segueixen passant els anys i em faig amb la meva primera càmera (sempre havia gorrejat la dels pares jaja). Evidentment era una compactilla i no donava per molt, però a mi m'encantava "fer l'artista" a com jo anomenava aïllar-me de la realitat i sumir-me en el meu propi món.
Quan vaig acabar l'institut vaig mirar per fer fotografia i la resposta a casa....això no és una carrera...i jo amb 17 anys doncs bé, tampoc vaig investigar més enllà ni hi vaig insistir gaire, vaig pensar, val, més endavant tindré temps.
Després de fer la carrera, vaig decidir que havia de canviar el meu romb. I com no, va aparèixer la fotografia com a opció (l'altra opció era biologia marina o pirar amb el vaixell de greenpeace a salvar el món).
Des que vaig prendre aquesta decisió sóc més feliç! He trobat el meu camí. Em sento viva, contenta, m'oblido de tot i em dedico amb cos i ànima a esperar el moment decisiu per fer aquell click màgic i irrepetible...
Fa tres anys que vaig començar, i, fins a dia d'avui segueixo ficada en el fascinant món de la fotografia.
Quan estic amb la meva nena (que ja és gairebé una prolongació del meu cos) és quan millor em sento i espero que segueixi sempre així!
Fent el primers pinitos al 2000
A l'estudi aquest any 2008 ( foto cortesia de la sister ;) )
Què, quin canvi no? :)) Els anys passen per tots...
PD: Ostres, ara mirant la foto pensava, però si semblo una persona adulta i responsable! Ainsss aquests fotògrafs quin poder tenim de canviar la realitat jajaja
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
