I com no, el títol de l'entrada havia de ser en anglès. Una llengua que fa temps vaig adoptar, fer meva i que fa anys on cada dia m'acompanya al llarg de la jornada...
Aiiii la melancolia...agredolça melancolia...de vegades tan dolça i d'altres tan amarga i dolorosa...quin estat més estrany quan ho enyores tot, fins i tot coses que mai has tingut (o has tingut per molt poc temps), llocs que mai no has visitat, gent a la que gairebé no coneixes...avui és un dia d'aquests.
Ja porto setmanes així i tot això arrel de les meravelloses vacances que he passat. Diuen que "lo bueno si breve, dos veces bueno" (o algo així que jo faig les dites com em surten jaja) mai havia viscut tan intensament un viatge. Suposo que hauré de creure que la dita té raó...tot i que no n'estic d'acord, les coses bones haurien de durar més! Oi Gemma? :) Jo sempre vull més de tot ainsssss entre la impaciència i que mai en tinc prou...bueno és un dir, però crec que a tots ens passa que quan ho estem passant molt bé no volem que aquest sentiment ens abandoni. El sentiment en qüestió era PLENA FELICITAT! No podria haver sigut més feliç aquest estiu...quina sensació de felicitat total, de desconnexió. Bé, ara també ho sóc de feliç, d'una altra manera com és normal, pero no perdo mai el somriure, o almenys això intento. Tinc ganes de viure, de disfrutar i assaborir cada minut cada segon de vida que tinc a les meves mans. Jo també adoro la vida germaneta!
Tinc la necessitat imperiosa d'anar a New York...per molt motius que ara no venen al cas, vull anar a la Gran Manzana, però, alguns d'ells són el viure a fons aquella ciutat fascinant, vagar sense romb pels seus carrers, sentir-me petita i envoltada dels seus imponents gratacels. Conèixer gent, molta gent i sobretot...fotografiarla! Espero que el següent viatge sigui cap allà...i per suposat baixar uns dies cap al Grand Canyon. Aquesta és la idea que tinc, ejem tenim ;) Ja es veurà però realment ho necessito.
Bé una altra entrada sense sentit...nomès pensaments i sentiments desendreçats, com el meu cap...
Gràcies a tots aquells que sempre esteu quan més us necessito!
I una altra cançó per donar més caire melancòlic a l'entrada i a la nit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
aiiii germaneta meva! no saps com t'entenc, raro oi? perque abans no entenia aquest sentiment teu, i ara t'entenc més que mai, jo tinc el mateix sentiment amb Argentina, estic totalment melancolica, vull tornar al país que em va robar el cor. Y es queho enyoro tot, tot lo viscut aquest any, aquestes vacances tan especials que hem compartit. Lo bo sí que hauria de durar més, mooolt més, es injust que duri tan poc. Saps que jo també porto setmanes en aquest estat i que per varies raons que tu ja coneixes he estat a punt d'anar a Argentina aquest hivern. Pero paciencia guapa, allò que no tenim i que ara necessitem tant.
Anirem a NY i tant que hi anirem!, l'estiu que ve complirem els teus somnis i part dels meus ;)seràs una mica més feliç, perque realment t'ho mereixes.
Meravellosa vida!!
T'estimo tant!
P.D. aquesta entrada te molt sentit, son els teus sentiments.
Hola Àurea,
tens tota la raó..haurien de durar però que molt mes les coses bones, mira per on tocant una tecla del ordenador he trobat el teu blog!!!
Vull aprofitar per dirte que tens molta sensibilidad a l´hora de fotografíar..
Desitjo que es façi realitat el viatge de NY!!
Petons.el senyor de totes les terres.
Publica un comentari a l'entrada