Com de lluny arribaré (o arribarem) aquesta vegada?
La meva resposta seria...tan lluny com ens proposem, no?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
El petit desastret
Arxiu del blog
-
▼
2008
(54)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (4)
- ► de setembre (5)
7 comentaris:
Tan lluny com ens deixin...
...i això cau molt lluny, t'ho asseguro!
Sempre t'he relacionat amb música molt més comercial.
M'ha sorprès la teva tria, m'encanten Marlango. Sempre he dit que es música per emborratxar-se en parella al sofà.
Sí que cau lluny sí :)
Sona bé emborratxar-se al sofà amb la teva parella i de fons marlango...
Música més comercial? Amb qui et penses que parles jaja Ja veus, mai deixarem de descobrir petites coses els uns dels altres. Coses que et diuen més de com som realment...
Porto un dia bastant productiu, què bé! :) Fins i tot m'he llevat aviat! jaja
Ara estic amb un vodka a la mà i escoltant marlango....seria millor estar amb algú segur, però la veritat....em sento molt bé sola amb la meva companyia amb el got a la mà....
M'acabes de deprimir,jo no he tirat ni una foto. Avui espero que sigui el meu dia productiu, sino em faré l'hara-kiri!
Serà perquè el got de vodka no et porta la contraria????????
Els moments en que estem bé estan sols, i gaudin de nosaltres mateixos, són especials... també es mereixen un marlango. M'agrada veure't així.
T'estimo carallot!
Què bonica ets reina!
No et facis l'hara-kiri que dia productiu no vol dir que hagi fet fotos jaja simplement vaig fer moltes cosetes ahira...
Ara piro a la costa a escampar la boira i a fer alguna foto...
Malgrat alguns contratemps que semblen voler impedir que estigui bé, ho estic aconseguint. Em en part és gràcies a tu i la teletubbie :) Gràcies titetes!
Agafats de la mà, caminaven sense saber on estava aquell lloc… n’havien sentit parlar, però potser no el volien trobar… no el volien trobar pq aquell camí era increïblement especial, i al marge de la boira que enterbolia a vegades el paisatge, gaudien de la seva majestuositat.
Eren capaços de deixar-se de la mà i seguir cadascun per un caminet diferent, i saber-lo gaudir al màxim, això és el que els feia màgics; però al cap i a la fi, sabien que el seu destí estava a aquell lloc...
Va seure en companyia de la boira, mentre aquesta envaïa i eclipsava totes i cadascuna de les parts del seu cos... totes menys una... el seu cor... i allà va esperar, sense saber que havia arribat a aquell lloc... i allà la va esperar... havia arribat a Violet Hill!!
La meva resposta seria: fins que arribin a Violet Hill, es prenguin de nou de la mà, i aquella abraçada pugui dissipar la boira, i s’adonin on han arribat...
http://www.youtube.com/watch?v=_1jJXOXWQQM
Salut!!!
i on t'has proposat aquesta vegada?
un petó molt gran
Publica un comentari a l'entrada